Activista: Població indígena, mestres, treballadors
Àmbit: Drets indígenes, drets dels treballadors
País: Estat d’Oaxaca, sud de Mèxic
Data: 2006
El 2006 va esclatar a l’estat d’Oaxaca, un dels 31 que formen Mèxic, juntament amb Ciutat de Mèxic, una revolta que va unir la població originària, els docents i els treballadors contra l’autoritarisme dels governants i en defensa dels espais indígenes. Oaxaca conté una gran quantitat de municipis (570, el 23% dels de tot el país), que en gran part (417 d’aquests municipis, el 73%) han conservat altes dosis d’autogovern indígena, aliè a les institucions oficials. Oaxaca ha intentat diverses vegades al llarg de la història assolir la sobirania plena i independitzar-se de Mèxic, sempre amb respostes violentes i repressives.
La rebel·lió de 2006 va ser contra el governadorde l’estat, que havia ocupat el poder fraudulentament i sotmetia la població a enormes desigualtats econòmiques i socials. Oaxaca té més de tres milions i mig d’habitants, dels quals dos terços són indígenes de 16 grups diferents, amb 15 llengües. Tres quartes parts de la població viuen en la pobresa o la pobresa extrema, especialment al camp, on és gairebé impossible sobreviure. Aquesta devastació econòmica del camp ha fet que centenars de milers de persones migressin a la capital d’Oaxaca, a altres llocs de Mèxic o als EUA.
Tot i la violència policial i els empresonaments de setmanes, el 22 de desembre milers de persones van sortir als carrers d’Oaxaca per reclamar justícia i llibertat: una marxa organitzada per l’Asamblea Popular de los Pueblos de Oaxaca (APPO) va aplegar mestres, activistes i familiars de detinguts que es van oposar a l’ocupació de la capital per la policia federal i estatal. Aquell mateix dia, defensors dels Drets Humans de 37 països van organitzar «el dia de la mobilització mundial per Oaxaca».
Al llarg de mig any, els diversos col·lectius que conformaven la revolta van reivindicar els seus drets civils, polítics i econòmics enfront d’una intensa opressió. L’APPO, amb el suport dels mestres (que reclamaven un sou digne), va enfrontar-se a la policia, organitzar assemblees i festivals culturals indígenes, vn alliberar poblacions. Durant sis mesos, una gran part d’Oaxaca va ser autònoma, va experimentar amb noves relacions socials i d’autoorganizació horitzontal indígena, va resistir l’autoritat del govern i el seu racisme colonial.
L’acció conjunta de la policia, l’exèrcit i grups paramilitars, a més d’una forta campanya difamadora dels mitjans de comunicació oficials, va acabar derrotant el moviment indígena, que va renunciar a l’ús de la violència.
